CATÓLICOS EN VALENCIA – ESPERANZA Y RESPONSABILIDAD

Comparte

Nos estamos acercando al final del año litúrgico. La palabra de Dios que escuchamos estos últimos domingos son una invitación a aguardar con esperanza el encuentro definitivo con el Señor. San Pablo nos enseña, en la Primera Carta a los Tesalonicenses, que, ante el hecho de la muerte, el creyente no debe entristecerse “como aquellos que no tienen esperanza”, porque Cristo murió “y resucitó”. Esta palabra resuena de modo especial en nuestro corazón durante estos días, en los que también recordamos a nuestros hermanos difunto.

Quien ha vivido la muerte de una persona querida no puede dejar de entristecerse, porque este acontecimiento supone una separación y un vacío que solo parcialmente se puede compensar, porque esa persona es insustituible. Pero la tristeza se puede vivir sin esperanza o con esperanza. San Agustín, comentando este texto de san Pablo nos hace ver que el apóstol no dice que no nos debemos entristecer ante la muerte de aquellos a quienes amamos, sino que no nos debemos entristecer “como aquellos que no tienen esperanza”. El sufrimiento humano adquiere una nueva luz cuando se vive desde la fe en Cristo, que al morir sufrió como nosotros y al resucitar nos abrió un horizonte de vida inimaginable para nosotros. Los cristianos estamos llamados a ser testigos de esta esperanza, que no es la virtud de aquellos a los que en la vida todo les va bien, sino de quienes confían en Dios.

Pero esta mirada hacia el fin de nuestra vida y hacia el término de la historia humana no nos debe llevar a la pasividad de aquellos que simplemente aguardan a ver qué pasará. San Pablo nos recuerda que no hemos de esperar “durmiendo”, sino “velando y viviendo con sobriedad”. Dormir significa estar inactivo, no reaccionar ante las realidades de nuestro mundo que deben cambiar. Velar significa estar atentos a lo que sucede, responder a los desafíos del mundo, abrirse a la vida en todas sus dimensiones: a las preocupaciones humanas y a la realidad de Dios. No dormir significa estar vigilantes para Dios y, desde Él, dirigir una mirada de amor hacia nuestro mundo. La vigilancia lleva al compromiso, que es lo contrario a la pasividad.

Las parábolas evangélicas que hemos escuchado estos últimos domingos nos invitan a una esperanza activa. Las cinco vírgenes necias encarnan la actitud de quien se conforma con lo mínimo: la de los que dicen que tienen fe, pero no cuidan su vida cristiana ni su amistad con Dios; o la de aquellos que piensan que ser cristianos se reduce a no hacer daño a nadie y no se esfuerzan por hacer todo el bien que pueden a los demás; o la de una fe que no se alimenta con la caridad. San Agustín, comentando la parábola de las vírgenes necias y prudentes dice que el aceite que mantiene encendida la luz de la fe es la caridad. El siervo que ha escondido su denario representa a aquellos que únicamente quieren vivir para sí mismos y no quieren ser molestados por las cosas de Dios. La mirada hacia el futuro de Dios no nos lleva a desentendernos del mundo, sino a trabajar más por la dignidad de todos. Que esta sea nuestra actitud ante el mundo en la esperanza del Reino de Dios.

+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia.

ESPERANÇA I RESPONSABILITAT

Ens estem acostant al final de l’any litúrgic. La paraula de Déu que escoltem estos últims diumenges són una invitació a esperar amb esperança la trobada definitiva amb el Senyor. Sant Pau ens ensenya, en la Primera Carta als Tessalonicencs, que, davant el fet de la mort, el creient no ha d’entristir-se “com aquells que no tenen esperança”, perquè Crist va morir “i va ressuscitar”. Esta paraula ressona de mode especial en el nostre cor durant estos dies, en els quals també recordem als nostres germans difunt.

Qui ha viscut la mort d’una persona estimada no pot deixar d’entristir-se, perquè este esdeveniment suposa una separació i un buit que només parcialment es pot compensar, perquè eixa persona és insubstituïble. Però la tristesa es pot viure sense esperança o amb esperança. Sant Agustí, comentant este text de sant Pau ens fa veure que l’apòstol no diu que no ens hem d’entristir davant la mort d’aquells als qui estimem, sinó que no ens hem d’entristir “com aquells que no tenen esperança”. El sofriment humà adquirix una nova llum quan es viu des de la fe en Crist, que en morir va patir com nosaltres i en ressuscitar ens va obrir un horitzó de vida inimaginable per a nosaltres. Els cristians estem cridats a ser testimonis d’esta esperança, que no és la virtut d’aquells als quals en la vida tot els va bé, sinó dels qui confien en Déu.

Però esta mirada cap a la fi de la nostra vida i cap al terme de la història humana no ens ha de portar a la passivitat d’aquells que simplement esperen a veure què passarà. Sant Pau ens recorda que no hem d’esperar “dormint”, sinó “vetlant i vivint amb sobrietat”. Dormir significa estar inactiu, no reaccionar davant les realitats del nostre món que han de canviar. Vetlar significa estar atents al que succeïx, respondre als desafiaments del món, obrir-se a la vida en totes les seues dimensions: a les preocupacions humanes i a la realitat de Déu. No dormir significa estar vigilants per a Déu i, des d’Ell, dirigir una mirada d’amor cap al nostre món. La vigilància porta al compromís, que és el contrari a la passivitat.

Les paràboles evangèliques que hem escoltat estos últims diumenges ens conviden a una esperança activa. Les cinc donzelles nècies encarnen l’actitud de qui es conforma amb el mínim: la dels que diuen que tenen fe, però no cuiden la seua vida cristiana ni la seua amistat amb Déu; o la d’aquells que pensen que ser cristians es reduïx a no fer mal a ningú i no s’esforcen per fer tot el bé que poden als altres; o la d’una fe que no s’alimenta amb la caritat. Sant Agustí, comentant la paràbola de les verges nècies i prudents diu que l’oli que manté encesa la llum de la fe és la caritat. El servent que ha amagat el seu denari representa a aquells que únicament volen viure per a si mateixos i no volen ser molestats per les coses de Déu. La mirada cap al futur de Déu no ens porta a desentendre’ns del món, sinó a treballar més per la dignitat de tots. Que esta siga la nostra actitud davant el món en l’esperança del Regne de Déu.

+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València.

————————————————————————————————————————————————————————————

El anterior contenido fue publicado en:

Leer más