El próximo 4 de octubre se cumplirán 800 años de la muerte de san Francisco de Asís, un santo que, de tal modo reflejó en su vida y en su cuerpo al mismo Cristo, que se le ha llamado otro Cristo. Toda su vida fue un camino constante de conformación con Jesús pobre y crucificado. Su testimonio y su mensaje son un camino para la Iglesia de todos los tiempos y, por eso, su figura no ha perdido actualidad.
Nació en Asís en 1181 o 1182, en el seno de una familia burguesa. Era un hombre de su tiempo y compartía las preocupaciones de su momento histórico: participó en la guerra entre Asís y la vecina Perugia (1202-1203) y tuvo las aspiraciones normales de los jóvenes de su tiempo: ser caballero y alcanzar un título nobiliario.
Sin embargo, el Señor lo había elegido para una misión en favor de la Iglesia, y lo llevó a recorrer un camino interior que le llevaría a cambiar de vida y de planes. En ese camino interior podemos distinguir cuatro momentos: en primer lugar, cuando fue hecho prisionero en la guerra, se encuentra consigo mismo. La experiencia de la cárcel le marca, pero deseoso de alcanzar el título de noble quiere ir a las cruzadas. Es entonces cuando oye en sueños al Señor: “Francisco, ¿Qué es mejor, servir al Señor o al esclavo?”. Contesta: “Al Señor”. El Señor le dice: “¿Qué haces aquí?; vuelve a Asís y allí se te dirá lo que tienes que hacer.”
El segundo momento acontece cuando su corazón se abre al pobre que había entrado en la tienda de su padre a pedir limosna, y al leproso con el que se encuentra durante un paseo por el campo. En ambos casos siente una primera reacción de rechazo, pero reacciona ante ese sentimiento: dio un puñado de monedas al pobre y abrazó y besó al leproso. Había descubierto a Cristo pobre en el pobre y a Cristo doliente en aquel leproso.
Después de encontrarse consigo mismo y con los pobres, tiene lugar el encuentro con Cristo. Estando orando en la ermita de San Damián, Jesús le habla: “Francisco, repara mi Iglesia que, como ves, amenaza ruina”. La primera reacción es reparar la ermita de San Damián y otras. Unos años más tarde se dará cuenta que la Iglesia que debe restaurar es la de “piedras vivas”. Este encuentro con el Crucificado es esencial para él, porque le llevará a una identificación con Cristo pobre y humilde. El nacimiento de Cristo en Belén en suma pobreza, y la identificación con el Crucificado, hasta el punto de llevar en su cuerpo las marcas de la su pasión, son los ejes de su espiritualidad cristológic.
Este camino de encuentro con el Señor le llevará también a amar a la Iglesia. Francisco se siente vinculado a la Iglesia y quiere vivir en comunión con ella. Quiso que su obispo y el Papa conocieran su estilo de vida y lo aprobaran. Pero deseaba también que la Iglesia recuperara un rostro auténticamente evangélico. Un día oye predicar sobre el envío de Jesús a sus discípulos: “Cuando vayáis por el mundo no llevéis ni oro, ni plata, ni alforja, ni bolsa, ni pan, ni dos túnicas, ni bastón…”. Y exclamará: “Esto es lo que yo quiero, esto es lo que yo busco, esto es lo que en lo más íntimo del corazón anhelo poner en práctica”. Y comienza a vivirlo con alegría. Su alegría y su sencillez evangélica contagiaron a otros. Muy pronto se le unen los primeros compañeros, que para él “son un regalo del Señor”.
Que el testimonio de San Francisco nos ilumine en nuestro deseo de vivir el Evangelio cada día con más sencillez y autenticidad.
+ Enrique Benavent Vidal, arzobispo de Valencia
SANT FRANCESC D’ASSÍS
El pròxim 4 d’octubre es compliran 800 anys de la mort de sant Francesc d’Assís, un sant que, de tal mode va reflectir en la seua vida i en el seu cos al mateix Crist, que s´ha dit d’ell que era un altre Crist. Tota la seua vida va ser un camí constant de conformació amb Jesús pobre i crucificat. El seu testimoniatge i el seu missatge són un camí per a l’Església de tots els temps i, per això, la seua figura no ha perdut actualitat.
Va nàixer a Assís en 1181 o 1182, en el si d’una família burgesa. Era un home del seu temps i compartia les preocupacions del seu moment històric: va participar en la guerra entre Assís i la veïna Perugia (1202-1203) i va tindre les aspiracions normals dels jóvens del seu temps: ser cavaller i aconseguir un títol nobiliari.
No obstant això, el Senyor l’havia elegit per a una missió en favor de l’Església, i el va portar a recórrer un camí interior que el portaria a canviar de vida i de plans. En eixe camí interior podem distingir quatre moments: en primer lloc, quan va ser fet presoner en la guerra, es troba amb si mateix. L’experiència de la presó el marca, però desitjós d’aconseguir el títol de noble, vol anar a les croades. És llavors quan sent en somni el Senyor: “Francesc, Què és millor, servir al Senyor o a l’esclau?”. Contesta: “Al Senyor”. El Senyor li diu: “Que fas ací?; torna a Assís i allí se’t dirà el que has de fer.”
El segon moment esdevé quan el seu cor s’obri al pobre que havia entrat a la botiga del seu pare a demanar almoina, i al leprós amb el qual es troba durant un passeig pel camp. En els dos casos sent una primera reacció de rebuig, però reacciona davant eixe sentiment: va donar un grapat de monedes al pobre i va abraçar i va besar al leprós. Havia descobert a Crist pobre en el pobre i a Crist malalt en aquell leprós.
Després de trobar-se amb si mateix i amb els pobres, té lloc la trobada amb Crist. Mentre pregava a l’ermita de Sant Damià, Jesús li parla: “Francesc, repara la meua Església que, com veus, amenaça ruïna”. La primera reacció és reparar l’ermita de Sant Damià i altres. Uns anys més tard s’adonarà que l’Església que ha de restaurar és la de “pedres vives”. Esta trobada amb el Crucificat és essencial per a ell, perquè el portarà a una identificació amb Crist pobre i humil. El naixement de Crist a Betlem en summa pobresa, i la identificació amb el Crucificat, fins al punt de portar en el seu cos les marques de la seua passió, són els eixos de la seua espiritualitat cristològica.
Este camí de trobada amb el Senyor el portarà també a estimar a l’Església. Francesc se sent vinculat a l’Església i vol viure en comunió amb ella. Va voler que el seu bisbe i el Papa conegueren el seu estil de vida i l’aprovaren. Però desitjava també que l’Església recuperara un rostre autènticament evangèlic. Un dia sent predicar sobre l’enviament de Jesús als seus deixebles: “Quan aneu pel món no porteu ni or, ni plata, ni alforja, ni bossa, ni pa, ni dos túniques, ni bastó…”. I exclamarà: “Això és el que jo vull, això és el que jo busque, això és el que en el més íntim del cor anhele posar en pràctica”. I comença a viure-ho amb alegria. La seua alegria i la seua senzillesa evangèlica van contagiar a altres. Molt prompte se li unixen els primers companys, que per a ell “són un regal del Senyor”.
Que el testimoniatge de San Francisco ens il·lumine en el nostre desig de viure l’Evangeli cada dia amb més senzillesa i autenticitat.
+ Enrique Benavent Vidal, arquebisbe de València
————————————————————————————————————————————————————————————
El anterior contenido fue publicado en: